La història d’una ciutat depèn de molts factors i esdeveniments que en superen la capacitat de decisió. Barcelona ha estat, històricament, una ciutat lluitadora, que s’ha construït fent front a l’adversitat (muralles que no queien, bombardejos, guerres...).

Després, des de la recuperació de la democràcia, la ciutat va fiar el seu avenç, en bona mesura, a la successió de grans esdeveniments. Això ha tingut efectes positius: és indubtable el canvi i la millora que van representar els Jocs Olímpics per a la nostra ciutat. Però també n’ha tingut de negatius: l’accés a l’habitatge, per exemple, va quedar oblidat. El protagonista era l’esdeveniment, i algunes necessitats socials i urbanes de la majoria es van deixar a banda.

De resultes d’això, Barcelona ha crescut, de vegades, a batzegades.

Però enlloc està escrit que hagi de ser així.

Per què no podem fer una gran transformació urbana sense condicions i sense complexos, perquè la volem i la necessitem? Per què no podem imaginar la millor ciutat possible i intentar fer-la realitat?

Una gran transformació, sense buscar excuses que limiten la capacitat d’actuació. Una transformació pensant en la ciutadania, que situï com a protagonistes els veïns i les veïnes, les seves necessitats, les seves esperances. Pensant en quina ciutat volem ser, no en quina ens deixen ser. Sense desaprofitar cap oportunitat, però que siguem nosaltres qui les triï.

En definitiva, que nosaltres decidim la ciutat que volem ser.

 

1) Un model antic, perjudicial i insostenible.

 

I d’on partim? Avui dia, Barcelona se sent profundament orgullosa d’Ildefons Cerdà i del seu pla urbanístic, l’Eixample, objecte d’admiració.

L’Eixample estava pensat per disposar de molt d’espai públic, amb una perspectiva d’higiene i salubritat, que promogués la igualtat i el benestar de la gent comuna.

Però l’Eixample que coneixem avui s’assembla poc al que va somiar Cerdà. L’especulació i la mobilitat privada el van desvirtuar. 

El resultat és que avui a Barcelona hi circulen 6.000 cotxes per quilòmetre quadrat, de manera que és la ciutat europea amb una densitat de vehicles més elevada: el doble de cotxes que a Madrid i més del triple dels que circulen per Londres.

I amb una distribució de l’espai molt poc democràtica: la majoria de l'espai públic està dedicat a la circulació de vehicles i a l'aparcament, tot i que la majoria de desplaçaments es fan caminant, amb bicicleta o amb transport públic.

Cal capgirar-ho. Necessitem repensar les ciutats. Perquè la ciutat d’avui no pot ser la mateixa que la de fa un segle. La ciutat d’avui afronta reptes diferents, com el canvi climàtic. I també té noves potencialitats: com les noves tecnologies que permeten reduir la mobilitat. El model de ciutat del segle xx ja no és condició de progrés.

Necessitem una ciutat més democràtica, que redistribueixi els espais i els usos en funció de la majoria, i això implica canviar la mesura de referència de la ciutat per tal que passin a ser-ho els membres més vulnerables: els infants, la gent gran, les dones, les persones amb diversitat funcional... Una ciutat serà millor com millor puguin desenvolupar-s'hi tots els seus membres, tots.

El mateix Ildefons Cerdà deia: “Fins al present, quan s’ha tractat de fundar, reformar o eixamplar una població, s’ha prescindit per complet del nombre, la classe, la condició, el caràcter i els recursos de les famílies que haurien d’ocupar-la. Els seus habitants, en bona lògica, haurien de ser el veritable punt de partida.”

Volem recuperar l’esperit de Cerdà. Volem recuperar allò que l’especulació i el desenvolupisme ens van arrabassar.

• Una ciutat més saludable. Un dia no gaire llunyà, recordarem les ciutats d’aquestes dècades, immerses en contaminació, amb les escoles envoltades de trànsit i fum, amb la mateixa incredulitat i rebuig que avui ens produeix recordar que es podia fumar al transport públic, al cine o als hospitals.

          Superilla Barcelona és una ciutat sana, on viure més anys i viure millor, una ciutat que té cura de la ciutadania.

 

• Una ciutat de benestar per a tothom.

  • Una ciutat per als infants, on els nens i les nenes poden jugar al carrer (en els sis últims anys s’han construït més de 200 àrees de joc!, com el Pop del parc de la Pegaso de Sant Andreu).

  • És una ciutat on no vols passar de pressa, sinó que convida a aturar-se, on no has de cridar perquè et sentin i on pots asseure’t a veure passar les veïnes, i no pas els vehicles. Una ciutat que crea comunitat, com una llar. Això són els eixos verds, o els tres grans parcs, com Pla i Armengol i la Clariana de Glòries, com també el parc central de la Marina, Can Batlló i la Colònia Castells, que ampliaran el verd i l’espai de trobada en 25.000 metres quadrats nous.

  • Una ciutat on puguis viure, i això implica prioritzar l’habitatge. Barcelona, malgrat tenir menys competències, és l’administració –no només la ciutat, sinó l’administració– que està fent més habitatge públic de tot l’Estat, a banda d’un ventall innovador i molt ampli de polítiques públiques.

 

• Una ciutat més sostenible. Una ciutat que pensa localment i actua globalment, per reduir les emissions de gasos i contribuir, d'aquesta manera, al futur d’una ciutat millor per a nosaltres, però també per als nostres fills i filles.

          Barcelona ha estat pionera en crear una comercialitzadora com Barcelona Energia, que només fa ús d’energia renovable i permet estalviar a l’administració i cada cop a més veïns i veïnes.

 

• I una ciutat més competitiva econòmicament. Sí, perquè si apostem pel transport públic, millorem l'aire, però també reindustrialitzem els polígons. Perquè quan generem zones per a vianants, estimulem el comerç local, com ha demostrat la superilla de Sant Antoni, que li ha permès encapçalar la recuperació econòmica.

I també és un atractiu indiscutible per a les empreses més capdavanteres d’àmbit internacional: volen instal·lar-se allà on puguin treballar però també portar els nens caminant a l'escola, on puguin fer negocis asseguts en una taula al carrer i connectats amb el món. No és casual que tantes empreses triïn Barcelona.

I, evidentment, aquest projecte també significa una inversió extraordinària, la reactivació econòmica de la ciutat en un moment, el de la postpandèmia, en què cal tant. Som l’administració que està licitant més obra pública de tot Catalunya, més que la Generalitat. Només el pla urbanístic d’aquest mandat representa una inversió de 525 milions d’euros i la generació de 8.311 llocs de treball.

I que connecta amb l’horitzó de la UE: Superilla Barcelona també són fons europeus, Next Generation per a la ciutat futura.

 

2) Què proposem: Superilla Barcelona.

En què consisteix, doncs, Superilla Barcelona?

No és el canvi d’un parell d’illes. Tampoc no és un canvi de l’Eixample.

Ni tan sols es pot reduir a un conjunt més o menys gran d’obres a la ciutat.

Superilla Barcelona és un canvi dels protagonistes: dels vehicles a les persones, però també dels adults als infants, la gent gran, les dones, la diversitat funcional.

Superilla Barcelona és una transformació global, de tots els barris, que pretén transformar l’Eixample, però que no es limita, ni de bon tros, a l’Eixample, sinó que inclou tots i cadascun dels seus districtes i barris.

Superilla Barcelona és, en resum, un nou model de ciutat, una manera diferent d’entendre-la, de veure-la i de viure-la.

 

I en què es concreta? 4 eixos:

• Recuperar espai públic. La pandèmia ens ha ensenyat com d’important és la ciutat com a extensió de casa nostra. Els parcs i les places són els balcons i els patis dels qui no en tenen. Les biblioteques són els estudis de qui no disposa d'un lloc tranquil per fer els deures a casa. El carrer és la zona de joc de qui no té lloc per jugar...  Què estem fent?

Sens dubte, el més conegut són els eixos verds: 4 carrers de l’Eixample i 5 a Sant Martí convertits en veritables parcs urbans. Però potser el més simbòlic és la transformació de la Meridiana. Qui l'ha vist i qui la veu..., d’autopista urbana a rambla per passejar. I transformacions integrals com aquesta les viuran els eixos principals: Diagonal, Via Laietana... I l’urbanisme tàctic anirà desapareixent, perquè òbviament és temporal, després d'haver consolidat l’espai guanyat. Com les terrasses: primer calia salvar llocs de treball, ara cal consolidar-los. Primer tocava l'ètica, ara hi sumem l’estètica, i al final del mandat tindrem millors terrasses, millor restauració, millor economia.

 

• Pacificar el trànsit.

  • Protegir les escoles, per la salut i la seguretat dels infants. Què és més important que això? Com l'Escola Estel, la Brusi i tantes altres. Seran 150 les escoles pacificades al final del mandat. I l’objectiu és assolir el 100 % d’escoles pacificades en el proper mandat.

  • Zona 30. Està previst que a finals d’any les vies 30 sumin més de 200 quilòmetres, un 75 % del total.  

  • I pel que fa al carril bici, n'hem doblat els quilòmetres en 4 anys (de 126 a 240), i continua creixent.

 

• Més i millor transport públic. Perquè, com va assenyalar encertadament l’exalcalde de Bogotà, Enrique Peñalosa, la ciutat més avançada no és aquella en què fins i tot els més humils tenen cotxe, sinó aquella en la qual fins i tot els més rics fan servir el transport públic.

  • Quant al tramvia, se n'ha iniciat el primer tram aquest mandat.

  • Pel que fa a l'electrificació, l'objectiu és arribar al 80 % d’autobusos electrificats el 2024, a més de multiplicar els punts de recàrrega.

  • I el Pla de mobilitat preveu construir 32 quilòmetres més de carrers per a vianants i 70 quilòmetres nous de carril bus i incrementar en un 40 % la xarxa de carril bici.

 

• Més verd, més natura. 40 hectàrees de verd guanyades entre 2019 i 2021.

 

Vull insistir que tot plegat no és una diferència de grau, és una diferència d’escala. No és una acceleració, és un canvi.

I si parlem de “gran transformació”, o de “transformació global”, és perquè les xifres també ho avalen.

Fins ara les ciutats creixien cap enfora. A Barcelona, en canvi, hi ha una nova ciutat que creix en el seu interior, des del cor dels barris. Una veritable metamorfosi feta amb la ciutadania i per a la ciutadania.

En definitiva, Superilla Barcelona és la transformació més gran de Barcelona des dels Jocs Olímpics.

 

3) Cloenda

El model Superilla Barcelona ja és una referència internacional. El prestigiós diari The New York Times en feia referència en un llarg reportatge titulat “Allò que Nova York pot aprendre de Barcelona”. El món mira i admira Barcelona per la seva actuació en l’espai públic.

I aquesta transformació no la fa sola. Avui Broadway, la mítica avinguda de Broadway, és una via per a vianants. Avui la ribera del Sena, per on abans passaven 40.000 cotxes al dia, és una via per a vianants. Les ciutats europees han construït una mitjana d’11,5 quilòmetres de vies ciclistes aquest 2021, amb París, Londres o Berlín al capdavant. I l’urbanisme tàctic per actuar més ràpidament és una realitat de Chicago a Milà.

I què és la ciutat dels 15 minuts de París sinó un projecte com el de Superilla Barcelona? Els noms canvien, però els horitzons són els mateixos per a totes les ciutats capdavanteres.

És el sentit dels temps, i és el sentit majoritari de la ciutadania: avui vuit de cada deu ciutadans de Barcelona volen més espai per al vianant.

La ciutat plena de cotxes i fum és el passat. La ciutat de les persones és el futur.

Ara bé, aquest no és un canvi que afecti només Barcelona ni que pugui afrontar Barcelona en solitari. Aquesta és una qüestió de país, i així s'ha de considerar i tractar. Aquest ha de ser un objectiu compartit, amb accions valentes i coherents, no només des de l’Ajuntament, també des de l’àmbit metropolità i nacional.

És per això que ahir em vaig adreçar al president Aragonès per tal de proposar-li la convocatòria d’un procés de debat per aprovar un Pacte Nacional per a la Mobilitat Sostenible. Un procés que convidi les diferents institucions implicades, amb la presència destacada del món municipal, així com el conjunt de partits polítics i, evidentment, la societat civil i la ciutadania. Un procés basat en principis clars de sostenibilitat, cohesió social i competitivitat econòmica, i que conclogui amb la priorització d’inversions immediates en funció del model de país que volem. Un procés que gaudeixi de la rellevància i la priorització que l’emergència climàtica i el progrés del país es mereixen.

Acabo. La imatge paradigmàtica de la pandèmia han estat les UCI plenes i els carrers buits. Ara hem de recuperar la ciutat, omplir-la de nou, però de veïns i de veïnes, d’arbres i de verd, de bancs i de taules, de jocs i d’activitats per a tothom, de dinamisme comercial i econòmic, de proximitat i internacional.

La covid ha comportat un sotrac i una aturada en molts àmbits, també en el del procés de transformació urbana. Ara, però, recuperarem el temps perdut.

Barcelona està fent un important salt endavant, i com en tota gran transformació que hem viscut, això implica un període de reformes. Així, els propers mesos assistirem a la intensitat de les grans transformacions. També veurem com allò provisional (com l’urbanisme tàctic) passa a ser definitiu, per guanyar una ciutat nova que reneix des de l'interior.

Som conscients que el procés de canvi sempre genera incomoditats, però el resultat –ho sabem bé d’altres moments històrics– val la pena.

Tenim una nova ciutat per guanyar.