Molt bona tarda a tothom,

Molt agraïda a totes i tots els que heu participat al llarg de la Jornada i en especial, molt agraïda a Francesco Tonucci i Carles Capdevila per haver acceptat avui estar aquí i pel diàleg que han mantingut, perquè no només ha estat suggeridor i ens ha donat més arguments dels que ja teníem per estar encara més convençudes del que ja estem, sinó que a més ens han fet riure, una cosa que s’agraeix moltíssim.

Doblement agraïda, perquè una de les tragèdies és com està concebuda avui la política institucional. Sabeu que avui la institució —esperem que la canviarem entre tots i totes—, està organitzada de forma molt jeràrquica, amb uns rols molt fixats i rígids. A un alcalde o alcaldessa se li demana que estigui a tot arreu i que vagi als milers d’actes que hi ha en una ciutat tan viva. L’agenda s’omple sola i és una batalla controlada. Això fa que molt sovint et trobis anant a molts actes i jornades molt interessants en què s’espera que parli a la inauguració o a la cloenda. A la política i a les institucions ens aniria molt bé que qui tingui les màximes responsabilitats de govern escoltéssim molt més que parléssim. Per això vaig demanar assistir a aquesta jornada, per escoltar i aprendre.

Heu fet una interpel·lació molt directa, ens heu donat ànims. Em teniu convençuda com a mare, perquè una de les experiències que tenim com a pares és que un cop tens un fill la ciutat canvia radicalment: plena d’obstacles i diversitats (un eufemisme) que desconeixies. Com a alcaldessa venia convençuda i surto més animada, perquè al govern municipal estem convençuts que recuperar la ciutat pels infants és també i fins i tot sobretot recuperar la ciutat per tothom. Com deia Francesco no només hem d’escoltar els infants sinó que els necessitem per millorar-nos a nosaltres mateixos i a la nostra ciutat.

Quan parlem d’adaptar la ciutat als infants fins ara ens hem centrat a cobrir mancances, fer més i millors parcs infantils, disposar de més equipaments educatius o esportius i culturals per a infants i joves, els camins escolars, que han d'evolucionar cap als barris escolars... En realitat crec que totes aquestes qüestions són importantíssimes, però tots estem convençuts que hem d’anar més enllà i hem d’incorporar el punt de vista de la infància al conjunt de polítiques de la ciutat, no només perquè responguin als nostres nens i nenes, sinó perquè siguin millors en general i per tothom.

Podríem posar molts exemples. Ha sortit el tema de la mobilitat, crec que és significatiu i simptomàtic. Podríem posar un altre exemple, del qual sóc responsable directa, que és seguretat, s’associa normalment a la Guàrdia Urbana, tothom pensa en control, vigilància, càmeres al carrer, restricció de moviments, perills potencials. Aquest plantejament de la seguretat ens porta a configurar un relat en què sembla que ens porti a triar una alternativa seguretat o llibertat com si haguéssim de triar-ne una o altra i fossin incompatibles. Si, en canvi, adoptem la perspectiva, la mirada d’un infant la cosa canvia radicalment: seguretat és llibertat. De fet és impossible que hi hagi seguretat si no hi ha llibertat. Perquè per un infant, una ciutat segura és aquella on pot jugar al carrer, on els seus pares i mares no pateixen perquè jugui al carrer i faci el que vulgui a l’espai públic i se’l senti seu i se’n senti protagonista. Ho deia molt bé Francesco sabem que un carrer és perillós perquè no hi ha nens. Podem canviar el nostre concepte de seguretat a la ciutat i posar-nos aquest lema. Els canvis de paradigma no es fan en dos dies, i necessitem la corresponsabilitat en aquesta valentia, imaginació i la defensa d’aquestes polítiques amb mirades dels infants.

Depenent doncs de quina mirada adoptem desenvoluparem una política o una altra: o bé tindrem una ciutat fortificada, o bé tindrem una ciutat on la ciutadania ha après a cuidar-se i a cuidar, a responsabilitzar-se els uns dels altres. Una ciutat en què per un aprenentatge col·lectiu aprenem a cuidar-nos entre nosaltres i els altres.

Com deia, això ho podríem portar a molts altres temes. Ha sortit el tema de la mobilitat. Des del govern som ambiciosos, tenim clar que aquest és un tema clau de la ciutat. Tenim uns índex de sinistralitat inacceptables i no ens hi resignem. També tenim uns índex de contaminació inacceptables amenacen la nostra salut, la dels nostres infants i de la gent gran, però en general amenacen la bona vida saludable de tots nosaltres, això passa per reduir el vehicle privat a motor, que està sobrerrepresentat a la ciutat. Per tant és un tema de justícia social, hem de demanar entre tots l’ús racional del cotxe. Quan es plantegen aquests canvis, superilles, tramvia, carrils bici, ens diuen bonistes, utòpics, romàntics, antidemocràtics. Però tenim molt clar que aquest és el camí per fer una Barcelona més humana, més amable.

El 2017 farà 10 anys que Barcelona va rebre el reconeixement d’UNICEF com a Ciutat Amiga de la Infància perquè comptava amb un pla d’infància i un programa de participació infantil, amb una Audiència Pública de nois i noies que avui es fa nivell de districtes i de forma sectorial a la ciutat.

Però hem d’anar molt més enllà, cal actualitzar aquest compromís de la ciutat amb la infància i l’adolescència amb moltíssima més ambició. M’ha agradat molt la idea de fer consells d’infants, perquè els necessitem i no per generositat o per tenir una bona idea de nosaltres mateixos.

Hi ha una cita de Nelson Mandela que “no hi ha una revelació més intensa de l’ànima d’una societat que la manera com aquesta tracta als infants”. Això és veritat. També a les intervencions que hem fet s’ha parlat dels infants com un dels col·lectius més vulnerables de la ciutat. En part és així, en part perquè es compta poc amb ells per decidir, però al mateix temps hem de pensar que els necessitem i ara més que mai perquè també són el col·lectiu de la ciutat més valent, més saludable i més imaginatiu que tenim. Barcelona sempre ha estat una ciutat valenta, imaginativa, pionera; però estem en un moment d’obertura que genera incerteses, la crisi de la democràcia, el canvi de sistema representatiu, com acabar amb la corrupció, com millorar el sistema, en aquests plantejaments de fons de com tornar la confiança en les institucions, necessitem ser més valents que mai. Per això necessitem més que mai els nostres infants per no tenir por i per pensar una ciutat humana, rica, diversa i de la qual sentir-nos orgulloses i orgullosos.